La figura del timbaler, llegenda o realitat?

IMAG0453 (2)

La “llegenda” del timbaler del Bruc ha inspirat un munt de llibres,  còmics, contes infantils, tres llargmetratges i alguns curts d’animació, tots amb visions molt diferents. També s’ha debatut sobre si el timbaler va ser un personatge llegendari o històric. Per molts va ser Isidre Llussà, fill de Santpedor, d’altres han defensat que fou Benet Malvehí, d’Igualada. Fins i tot s’ha fet un estudi dels decibels del so dels timbals en diferents indrets del Bruc, afirmant que efectivament en aquells paratges hi ha una bona ressonància.

El mite ve de lluny i els textos històrics, també. Ja el 29 de novembre de de 1808 el “Diario de Manresa” feia referència a una festa de Santpedor on diu que va desfilar el famós timbal del Bruc. L’any 1809, un any després dels fets, l’historiador i militar Francesc Xavier Cabanes parla d’un minyó de Santpedor que es va erigir en general en xefe en la batalla del Bruc. Els veïns de Santpedor des d’un principi han identificat aquest jove amb Isidre Llussà i Casanoves, el qual és un personatge real, històric, fill d’un pagès, nascut l’any 1791 a Santpedor. Es conserva avui dia part del que havia estat la seva casa natal a Santpedor, així com el Mas Llussà, el qual segueix regentat pels descendents d’un dels seus germans.

El que no hi ha dubte és que els catalans vam guanyar aquella batalla del Bruc, tot i l’enorme desproporció entre els dos bàndols. Els francesos comptaven amb uns 3.000 homes, mentre que els catalans no arribaven a mig miler, al menys en un primer moment. L’exèrcit napoleònic estava format per soldats professionals i comptava amb cavalleria, armament i artilleria. El bàndol català estava composat per sometents i pagesos sense experiència, i amb escàs armament. En aquesta primera batalla del Bruc no consta que hi haguessin soldats professionals ni Miquelets, exceptuant el destacament de desertors del regiment de Suïssos de Wimpffen, que eren vint-i-quatre homes.

No cal imaginar-se que només el so d’un sol timbal fes fugir un exèrcit de 3.000 soldats, però és molt creïble que, dins el caos que va ser aquella batalla emboscada, el coronel Schwartz dubtés de si podria resistir aquell enemic invisible, sense saber contra quants homes lluitava i mentre anaven arribant petits reforços per diferents flancs; i, en sentir el so dels timbals i les campanades de tots els pobles veïns tocant a sometent, temés l’arribada d’un regiment proper i decidís ordenar la retirada. En aquesta novel·la que teniu a les mans, podeu trobar la meva versió dels fets del Bruc.

Fos com fos, sembla que Isidre Llucà va tenir un paper important a la batalla del Bruc. Si va fer fugir els francesos tocant el timbal o va participar heroicament a la batalla d’una altra manera, no ho podem saber del cert; però, com diuen els italians, se non è vero è ben trovato (si no és veritat, és ben trobat). El que no hi ha dubte és que aquella batalla i la següent en el Bruc, les vam guanyar els catalans, i que el famós timbaler ja forma part de la nostra cultura i cal fomentar aquestes tradicions.

Anuncis

Quant a xavier margenat

Escriptor, ventríloc i empleat de banca.
Aquesta entrada s'ha publicat en Historicitat del llibre i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s